«I on és l’humà?» apareix a tota primera reunió, normalment cap al minut vint i gairebé sempre formulada amb molta educació.

La resposta curta és que és on ha estat sempre. La llarga és que decidir exactament on —i deixar-ho per escrit— forma part del que es contracta.

Perquè el risc real de produir amb IA no és que la màquina faci malament la feina repetitiva. És que ningú decideixi conscientment què no se li dóna.

Automatitzar la producció no és automatitzar el criteri

Són dues coses diferents i es confonen amb facilitat. La producció és l’execució de la feina repetitiva contra un context que ja està escrit: variants, esborranys, encreuaments de dades, comprovacions, primeres anàlisis. El criteri és el d’abans i el de després — què val la pena fer, què és prou bo, què es publica.

Un sistema d’agents escala el primer amb folgança. El segon no s’escala: s’exerceix. I si no s’exerceix, no desapareix — el pren el sistema per omissió, que és la pitjor manera de prendre’l.

Tres preguntes abans d’automatitzar res

No fem servir una llista de tasques prohibides: envelleix malament i se salta amb qualsevol cas rar. Fem servir tres preguntes, i n’hi ha prou amb un «no» perquè la tasca pugi a revisió humana.

L’error es veu? Un titular fluix es nota en llegir-lo. Una afirmació sobre una funcionalitat que no existeix, no: es nota tres setmanes després, en una trucada de vendes.

És reversible? Un esborrany es reescriu. Un enviament a quatre mil contactes, una nota de premsa o un canvi de puja amb pressupost gran, no.

Hi ha el criteri per escrit? Si allò que fa bona una peça viu al cap d’algú, l’agent no ho pot complir. Aquí la feina prèvia no és automatitzar: és escriure-ho.

El que no surt sense signatura

Quatre coses, sempre, amb un nom al darrere.

Tota afirmació comprovable. Xifres, comparatives, promeses de resultat, qualsevol frase que comenci per «l’únic». Si no es pot assenyalar la font, no es publica. Una dada inventada no és un error d’estil: és un problema que hereta el teu equip de vendes.

El que parla d’un client. Casos, logotips, resultats. S’escriuen amb el client al davant i s’aproven per escrit.

Els límits. El que legal no accepta, el competidor que no s’anomena, la paraula que al teu sector vol dir una altra cosa. Un agent no coneix aquestes fronteres si no estan escrites, i la primera vegada les revisa una persona igualment.

Les decisions de diners i de direcció. Quina hipòtesi rep pressupost, quan es talla una campanya, quan canvia l’angle de tot el compte. El sistema prepara l’anàlisi i proposa. Signa algú.

El que sí, i sense demanar perdó

La resta, que és la major part del volum: variants sobre angles ja acordats, esborranys contra un messaging aprovat, versions per idioma i per format, auditories tècniques, encreuaments de dades, informes, i la comprovació sistemàtica i avorrida que un equip humà fa malament precisament perquè és avorrida.

Aquí no hi ha debat ni nostàlgia. Fer-ho a mà no ho fa millor: ho fa més lent i més car.

El que costa aquesta línia

Convé dir la part incòmoda: revisar costa. No som els més barats per peça solta, i qui només generi volum sempre podrà baixar del nostre preu.

La diferència és on es paga l’error. Sense aquesta capa, l’estalvi per peça torna com a rectificació pública, com a dada que no quadra o com a tres mesos de contingut que ningú pot fer servir. És un estalvi que es cobra tard i amb recàrrec.

Dir «ho revisem tot» no vol dir res si no pots ensenyar la línia. La nostra està escrita, és discutible i es pot moure de comú acord. El que no fem és deixar-la sense decidir.